La dama que sospira

2011-02-07T18:54:00.004-05:00

L'estel

2008-12-15T15:09:00.008-05:00

Soc un estel, un estel brillant i màgic i sempre he viscut al cel.

Surto quan no hi ha el sol, i omplo el cel de bellesa juntament amb els meus companys. La gent em mira i demana desitjos. I jo, els somric amb un destell....

Soc un estel feliç..... o gairebé feliç....

Visc en una immensitat incalculable, però la meva vida és rutinària, i voldria conéixer altres indrets i altres companys... I això no vol dir que no m'estimi als que m'envolten, però... senzillament vull més... voldria més.

Com ho faig per sortir d'aqui? baixo?, pujo?, amunt? avall?

Veig el planeta Sirion que em crida! Podria ser un bon començament...

Me'n vaig fugaçment cap a Sirion i entro dins el planeta... Com que soc un estel màgic em converteixo en la llum que trenca la foscor absoluta de la nit. Soc com un fanal.

De sobte sento que una criatura estranya s'apropa cap a mi atret per la llum. Són moltes, moltes criatures fosques que caminen en la foscor, La meva llum els enlluerna de tal manera que gairebé es senten molestos. Els somric i el meu destell els aclapara....

Això no pot ser-diu un d'ells- qui es aquest intrús que perturba la nostra tranquilitat?

No ho se-diu un altre- però no m'agrada gens la sensació que em dona. Estarem tots d'acord que em de fer alguna cosa, oi? Tant bé com estavem, no podem accepatar que vingui algú a robar la nostra foscor!

No entenc el que passa! No se que fer, com explicar que jo no vull perturbar la pau de ningú, sinó el que vull es donar llum, fer mes vius els colors, aportar una nova dimensió en un mon de tenebres... que malgrat sigui un desconegut, no m'han de tenir por, no he vingut a robar res, sinó a aportar una nova harmonia amb la meva presència!

Però son molts contra mi, i no se com me'n sortiré.

Em de mirar la manera de tapar-lo, d'anul.larlo. Potser si li posem una tela per sobre la llum ja no es veurà-va dir un d'ells.

I em posen una tela molt topida al damunt perque la llum no es vegi i deixi de molestar. Jo resto trist arraconat i humiliat. No comprenc que els he fet a aquestes criatures, perque m'odien tant?

Però al cab d'uns dies la tela es desgasta i la llum torna a sortir, amb prou força per tornar a aixecar la ira de les criatures.

Em treuen le tela i veuen que he crescut, que soc més potent i lluminós i ells se senten més petits al meu costat. Això enfada encara més a les criatures, que comencen a tirar boles de fang i pedres per destruir-me a mi i a la meva llum.

I jo patia i patia. El meu sofriment era inesgotable i em sentia cada cop pitjor. Estava desanimat, deprimit, i només tenia la meva llum per defensar-se, pero ja no tenia ni esma per plorar de ràbia i d'impotencia. Anyorava el cel, on malgrat la monotonia, era feliç. Però jo havia triat el canvi i ara havia de suportar les conseqüències.

Al dia següent em sentia brut i ferit, però.... era més gran i la llum era encara més potent. De sobte s'apropà una de les criatures tímidament cap a mi...

No ploris, estel- em deia- El que els passa es que et tenen por, i per això volen acabar amb tu.

Por, per què?-ploriquejava - jo no els vull fer mal, només vull aportar una mica de llum.

Son éssers molt limitats-contestà la criatura-i en el fons et tenen enveja, perque tu tens el que ells desitgen, que es la llum, i tenen por d'ensenyar la seva debilitat al món... per això t'ataquen.

I que puc fer?-implorava-jo no puc seguir així! ja no tinc forces, estic deprimit, desanimat, i em sento molt i molt sol.

Si que pots, hi ho has de fer. I no estàs sol. Has de creixer més i més i fer la teva llum més forta i més bella, de tal manera que il.lumini tot el planeta i ja ningú pugui viure sense la teva llum. Sempre hi haurà a qui li fas nosa, pero són una minoria, i per culpa d'una minoria, no es just que es quedi tot el planeta sense la teva llum, així que... Persisteix, i creix, i sigues cada cop més fort. Pensa que mai la foscor, per molt fosca que sigui, podrà vèncer un destell de llum.

De sobte em vaig sentir més animat. Vaig recuperar el somriure i la meva llum era cada vegada mes forta. Cada cop més criatures plantaven la casa al meu costat per aprofitar la meva llum i la meva calor, i em contemplaven amb un somriure.
I vaig esdenir cada cop més gran i més gran, i em vaig tornar invencible, i la font d'energia més inesgotable i extraordinària que existia en el planeta. Em vaig alçar al cel i vaig buscar el meu lloc, i de sobte, vaig ser el dia, allà on la seva llum queia. Els habitants del planeta m'anomenaren "Sol" i m'adoraren fins la resta dels seus dies.

Soc el sol!

És temps de reflexió

2008-12-05T15:45:00.005-05:00

Es temps de comdemna, pensava la noia mentre mirava per la finestra. Tot ha canviat d'un dia per l'altre, i encara no sap com ha pogut quedar exclosa del món en que ella es sentia algú d'especial.

Fins ara la vida era més suportable, pero ara.... ara veient la dolçor que l'envolta, sent més l'amargura de la mancança... la desesperació del no ser.... ....

I tot ha estat de sobte, d'un dia per l'altre... i ara que se suposa que ha de fer?, quin es el següent pas?, on trobará el seu lloc?...

Els dubtes l'embriaguen, la rabia l'embriaga... per què jo?... per que jo no...?

Haver de somriure amb alegria, l'alegria dels altres.... haver de suportar escoltar el que tothom té i que a ella li manca.....

S'obre un nou horitzó? una nova esperança? On la porta aquesta espiral d'energia? cap amunt? cap a vall? cap a més avall....? cap a més amunt...?

Sorgeixen els dubtes, la implacable solitut d'un dia més i més.... on anirà? que farà?

La vida l'espera, la vida la somriu tímidament de reüll... Ella vol....Ella ho vol... Que passa? per què no arriva?

Esperar eternament.... el temps passa, i tot es belluga però res es mou. segueix al mateix lloc.... la sensació es estàtica... tot canvia però el sentiment és el mateix....

Els sentiments.....

Com trencar aquest cercle? com sortir-s'en? Ella sent que està atrapada!...la tristesa...el desitg...l'anyorança... Ella vol sortir!..... Ella vol sortir?

On és la resposta? dins ella? fora d'ella? hi ha resposta? on es la porta que es tanca?

I mira per la finestra... ja no li queda esma ni per entendre... només queden els somnis.... que s'esvaeixen.... que es perden entre tanta confusió....

La vida la somriu, ella no ho veu, però el gran dia s'apropa cada cop més per agafar-la desprevinguda... per agafarla nua.... per convertir les seves llàgrimes en una pluja d'estels....

Perque malgrat tot a ella també li arriva, amb molta força, amb molta més força de la que mai hagues pogut somniar... Com un huracà que s'emporta les tristeses... com un torbellí que envelleig els pensaments.

Ja arriva,....ja es aquí...., ellà encara no ho veu, però el seu semblant canvia. No sap com reaccionar... té al.legria....té por de perdre-ho....la noia riu, somriu.... la felicitat l'aclapara, el desampar s'aplatana com si mai hagués existit. El cel esclata, l'univers s'engrandeix....Es col.losal, es implacable, es...

La vida es....maca... Ara ho ha vist malgrat la seva ceguera.... tot ha estat necessari, tot l'ha portat cap a.....

Respira...respira.... la llum brilla més enllà de la seva existència. Somriu...

calma.....calma. I gaudeix.....

Després d'un llarg silenci...

2008-10-10T14:23:00.005-05:00

Després d'un llarg silenci, potser hi ha molt a dir, o potser no hi ha res a dir, segons com es miri.... la vida és com una espiral que volta en torn a un punt, i al final t'adones que en realitat, el temps només existeix en una dimensió més bàsica. En altres dimensions, senzillament no existeix.... en la realitat que ens envolta, definitivament, no.

El temps em torna positiva, això si que ho he notat. Cada cop més optimista, i cada cop mes....tranquil.la, malgrat la bogeria de món que ens envolta. Aprendre a viure lentament voltat d'un món accelerat, no és cosa fàcil, i aconsegui-ho es pot convertir en una virtut.

El temps em torna també, més generosa amb mi mateixa, en temps de crisi, i em permet gaudir de situacions i fets, que en una altre època amb més diners que ara, no m'hauria pogut permetre. He aprés que ser pobre i viure com si fossis ric, es mot millor que ser ric i viure com si fossis pobre. He aprés que només em falta allò que em privo.

Amb el temps he aprés a estimar a qui s'ho mereix, i a no entregar el teu cor a qui no el sap apreciar... He aprés a apartar-me de la gent que no sap cuidar-me com si fos una delicada ponzella. He aprés a enamorar-me de la vida, i de la bellesa que es pot apreciar al teu voltant... que t'alimenta el sentit, i els engrandeix.

Amb el temps he aprés a entendre al que pateix, sense que això en faci patir a mi. Ni implicar-me en la vida dels demés com si fos la meva. A ser responsable dels meus actes i acceptar que cadascú és responsable dels seus. Que tothom pot triar, sota el meu punt de vista, equivocar-se, i que jo ho he de respectar i permetre que la persona aprengui la lliçó que li toca, i estar al costat discretament, per si acàs em necessita....

Amb el temps he aprés a expressar, el que em passa, el que sento, el que soc. A expressar amb la veu, o amb el silenci, amb el somriure, amb la mirada, amb el cor..... Amb el temps que acabat entenent que no sempre he d'agradar a tothom, i que no he de fer cap esforç per caure bé a algú. Que si algú m'ataca, no m'ho prenc com alguna cosa personal. Amb el temps vaig aprenent a ser jo, amb tota la meva dimensió.

Amb el temps..... serà que el temps si existeix? soc aqui, ara, en aquest moment, i el temps passa, i jo segueixo endevant.....

què em depara la vida? només el temps m'ho dirà.

Disculpeu el meu silenci. pregueu-lo com una manera més de comunicar-me. No em trobeu a faltar, soc aquí malgrat el meu silenci, i malgrat el temps.

Bellesa amb la sorra

2008-01-30T17:46:00.000-05:00

La Paràbola dels dos grups de guerrers

2008-01-05T19:27:00.000-05:00

Sembla ser que hi havia dos grups de guerrers en algun lloc del món. Ambdós grups tenien coneixement dels nous dons de Deu en la nova era. Comprenien la seva missió i sabien que els enemics estaven en acció per evitar que aconseguissin els seus objectius personals. Així van demanar a Deu els dons de la nova energia i cada guerrer va rebre el seu paquet segons havia demanat.

Cada paquet era personal, i cadascun contenia tres elements: una espasa, un escut i una armadura. La espasa representava la veritat i mai es podia trencar. la puresa de l'espasa oferia una perfecta defensa contra els enganys foscos. L'escut representava el coneixement- coneixement de la debilitat de l'enemic, i el coneixement dels antics. Cap energia podia penetrar l'escut, ja que el coneixement an.nulava els secrets i les conspiracions. L'armadura representava "la túnica de l'esperit de Deu". Era la sabiduria de la conciència espiritual que donava als humans la capacitat com "part de Deu" que som. Representava la sabiduria per poseir la veritat i donar suport al coneixement en front l'atac.

Hi va haver una atac coordinat dels enemics. Ambdós grups guerrers sentien que estaven preparats i ràpidament van buscar els seus poderosos dons per lluitar contra l'enemic. El primer grup de guerrers va obrir els seus paquets i va mirar el contingut amb incredulitat. Estava tot desmontat! Hi havia una nota que deia " es requereix montatge". No podien estar llestos a temps per enfrontar-se a l'enemic, i aquest grup de guerrers va ser invait i vençut. Van sentir amargura i van pensar que Deu els havia enganyat amb una falsa esperança i sentiment de seguretat. Fins i tot, després de ser vençuts, seguien tenint els paquets però pensaven que les eines eren inútils.

L'altre grup havia obert el paquet temps enrera. Havien montat les eines i assajat el seu us. Va estar bé que ho fessin perque van descobrir que l'espasa era massa lleugera per lluitar de forma normal. Van descobrir que l'escut tenia masses possibilitats i que els era difícil subjectar-lo. I van veure que l'armadura era realment pesada! Amb pràctica i meditació van acabar aprenent a equilibrar tot, fins estar preparats.

Es van adonar que cap eina funcionava si no era amb les altres. L'armadura, el més proper a la pell era la clau, perque d'alguna manera els donava sabiduria per controlar l'espasa i l'escut. A més, l'escut s'utilitzava de moltes maneres depenent de la situació, i l'espasa es controlava fàcilment quan s'utilitzava adequadament amb l'escut. Quan va arrivar l'atac, l'enemic va veure que la força estava equilibrada i va fugir. No hi va haver batalla, i els guerrer van gaudir de la seva victoria. No hi va haver victimes i no van patir cap ferida.

No esperem que els dons ens caiguin del cel. Hi ha persones que es passen la vida demanant a Deu o a qui sigui això o lo altre, però en el fons només em d'aprendre a utilitar bé el que ja tenim, i sempre guanyarem, sempre.

Desitjo per a tothom que en aquest any nou aprenguem a utilitzar la nostra espasa, el nostre escut i la nostra armadura, per tal de véncer les nostres pors, els nostres fantasmes, els sentiments negatius, l'amargura, la solitut..... i que derrotem tot el que fins ara ens ha impedit obtenir els nostres desitjos i l.lusions. Tant de bot tots guanyem les nostres batalles!!!

BON ANY NOU!!!!

Somnis nadalencs

2007-12-08T04:05:00.000-05:00

Ja arriva l'època "màgica" de la qual m'agradaria fugir, desapareixer, o senzillament viure com si tot això no estés passant. Aquest consumisme, comprar, menjar, menjar i comprar, reunir la familia com si no es pugués reunir la resta de l'any, menjar una bona sopa grossa i uns canelons, com si això només es pugués fer per nadal... En fi de tot es parla, i a mi, la veritat em posa trista.

Somnio en un nadal diferent, o bé en l'autentic nadal. Tanco els ulls i de sobte em trobo en un lloc desconegut, amb una roba diferent. Deu meu! on soc? Fa un fred que pela. No trobo cap llum per encendre i finalment trec el cap per la finestra i veig la lluna. Quin descans!!!

Es una nit clara. Surto de casa i començo a caminar i caminar. A veure si trobo a algu que em pugui dir on soc, o com tornar a..... on? En realitat no conec ni el paissatge, potser estic en un pais diferent.

Una mena de por comença a envaïrme. De sobte sento uns cops estranys que no puc identificar. Paro l'orella i dins el silenci mental sento soroll d'aigua. Segurament d'un riu. Corro cap al sorroll i veig un noi bestit amb robes estranyes tocant una mena d'instrument que no havia vist a la vida. M'apropo.... "hola...." dic timidament, i se'm queda mirant amb cara estranya.....els seus ulls es claven sobre els meus i comença a emetre uns sons que no podia entendre... Li dic hola en francès, anglès, italià i fins i tot en alemany i en rus, però el noi sembla sense entendre res. Finalment alço la mà en senyal de salutació, i ell me la torna.

Ostras, com m'hi entendré amb aquesta gent!!! com els explicaré que estic perduda i que no se com tornar a casa! Això ja no em comença a agradar gens... De sobte arriva un senyor de més edat i se'm queda mirant de dalt a abaix, i comença a parlar i a parlar.... Quina nit més llarga m'espera!!!

El noi jove li diu alguna cosa, i tots dos em fan senyals per seguir-los. Jo vaig cap allà i entro a casa seva, que es trobava a l'altra banda del riu, creuant un pont. Alla em veig una senyora recollint la roba neta que estava estesa. Em mira de dalt a baix. Intueixo que van de viatge perque tenen uns fardos de roba preparats a l'entrada. La senyora em convida a mirar per la finestra, i de sobte veig un resplandor molt fort que no és la lluna... Es com una estrella molt i molt brillant. Em senyala amb el dit com dient que van cap allà, i em convida amb senyals a anar amb ells.

Jo dic que si de seguida, amb l'esperança de trobar a algu que em pugui dir on soc. Agafen els fardos i un parell de rucs i comencem el cami. Endevino que van en direcció a l'estrella brillant. Començo a sentir un calfred envait per una estranya sensació de joia, i tot i que la meva situació comença a ser un xic desesperada.

De cop veiem un altre grupet que també va amb direcció a l'estel. Ens diuen alguna cosa i ens unim a ells. Sembla ser que tothom va al mateix lloc. Algu parla català, castellà anglès, francès o italià? Res ni un mot. Tothom em mira amb cara estranya, com demanant-se d'on havia sortit.

Finalment vaig decidir rendirme a la situació. Fos el que fos, no tenia un altre remei que seguir caminant i veure on anavem.... Cada cop trovabem més gent... La curiositat em matava. De sobte ens vam parar, al meu entendre per descansar, ja que portavem 3 hores caminant. Vaig començar a caminar una mica perls voltants i vaig recular de sobte. Allà hi havia un home cagant. Espero que no m'hagi vist....

La gent estava contenta i emocionada, somreia. De cop i volta de la llum al cel va aparéixer no se com una mena d'ésser diví, amb una túnica blanca. No podria dir si era noi o noia, però va començar a parlar als pastors amb una gran solemnitat, com si un gran aconteixement estés passant. La imatge d'aquell ser em tenia imbriagada, tot i que no entenia ni una sola paraula, no podia deixar de mirar-lo i escoltar-lo.

De sobte es girà cap a mi. Em mirà amb un amor infinit i em digué: "gloria a Déu a les altures". Deu meu, aquest ser estraordinari parla català!!! jo li volia preguntar moltes coses, pero no em va deixar parlar: "Avui és nat el messies, el fill de deu, porteu-li els presents que els vostres cors humils us permetin, i adoreu-lo que és el vostre Deu. Expandiu la bona nova allà on aneu... Que deu un beneeixi ara i sempre"

Tothom em mirava estupefacte, i es demanava com és que aquell ser divi s'havia expresant amb el meu idioma. Jo ja em podia fer una idea d'on estava, i tant!!! amb una alegria i gran entusiasme vaig fer senyal a tots de seguir el camí. La gent estava feliç i contenta!!!

Vam caminar al menys dues hores més. Cada cop s'afegia més i més gent. Amb ases, carros, ovelles, de tot. La llum cada cop estava més a prop.

De sobte ho vaig veure. Les llàgrimes em queien. Res a veure amb la imatge dels pessebre que tant acostumada estava a veure. Allà en un racó brut i fosc, i amb una pudor que no es podia aguantar, geia una noia molt jove que havia acabat de parir, amb un nadó als braços i un senyor més gran alimentant una petita foguera amb llenya que anava trobant pels voltants. El nadó no parava de plorar, i a la mare se la veia bastant debilitada.

Però allà estava, davant del naixement de Jesus. Un pastor que portava una manta va correr a abrigar a Maria i al nen que malgrat el foc no paraven de tremolar. La mare va agafar el nen i el va posar al seu pit per alimentar-lo. Tot era tan real.... com la vida mateixa!!! La mare va somriure, ja es sentia una mica més tranquila davant de tanta gent al seu voltant.

Els pastors van començar a entregar els seus presents. Un saquet d'arroç, una mena de fruites, una manta..... Jo no portava res!!!! vaig sortir corrents i vaig trobar unes vinyes i vaig agafar unes branques i les vaig oferir. La mare de Deu em va somriure delicadament.

Allà ens vam estar unes quantes hores fins que es va fer de dia, ajudant en el que podiem i protegint aquell pessebre de tot el que pogues venir o passar. Jo més o menys em feia entendre, i la gent ja s'havia acostumat a mi. Quan el vespre despuntava, venien una colla de nens corrents i emocionats, i encara que no entenia cap paraula vaig adivinar que algu important venia. A allà els vaig veure arrivar. Els tres reis, sens dubte, encara que l'aspecte i la roba no tenia res a veure amb el que veia a les cabalgates. Tal i com ja esperava li van portar el presents al nadó.

Jo no em podia creuere tot el que estava passant. Tant de temps renegant perque s'havia perdut el sentit del nadal per culpa del consumisme, i allà, em trobava visquent el nadal, i trobant el sentit autentic. La mare i el nen s'anaven recuperant. Entre unes quantes dones van netejar el pessebre i el van posar en condicions. Que bonic!!!

Els reis van marxar, i vaig veure que els pares i el nen també recollien per marxar amb un aire de preocupació. Ja sabia el que estaba passant, però no ho podia explicar a ningu, ni ningú m'ho podia explicar a mi.

De sobte em desperto al meu llit, a casa meva.... Em quedo pensativa... Semblava tot tant real. M'aixeco i vaig a veure el pessebre que tinc al menjador de casa meva i somric.

He dicidit que a partir d'ara, encara que sigui contra corrent, viuré el nadal de debó, amb conciència, i celebrar el naixement més importat de tota la història dels nostres temps, d'aquell humil nadó nascut entre bruticia i misèria, que un bon dia entregaria la seva vida per salvar el mon.

BON NADAL!!!!

El viento en la isla

2007-10-25T17:27:00.001-05:00

Com que de tant en tant una té dret a posar-se romàntica, furgant per youtube, he trobat aquest extraordinari poema de Pablo Neruda. La veritat es que és extraordinaria la delicadesa de les paraules i quan fons t'arriva. Espero que el gaudiu com jo... i deixeu volar la imaginació!!!

2007-10-25T17:25:00.000-05:00

Experiències recents

2007-10-20T12:46:00.000-05:00

M'he adonat que en certes èpoques de la meva vida, hi ha uns certs fets o sensacions que s'han repetit en curts períodes de temps i que et donen molt a pensar.

Aquest estiu, estava a la ciutat de Vic, i vaig anar a un cibercafe per consultar internet. Era dissabte. Al dia següent teniem planejat anar a passar el dia a Sitges amb unes amigues. Quan anem per agafar el cotxe me n'adono que m'havia descuidat el meu moneder al cibercafe. Vaig córrer cap allà però com que era una mena de cerveceria, segurament no obririen fins ben entrada la tarda. Donat que no podiem fer res vam decidir anar igualment a Sitges, i vam deixar una persona encarregada que anés al ciber a la tarda per demanar per la meva cartera. Cap a les 7 de la tarda, em truca aquesta persona per telèfon per dirme que li havien dit que la meva cartera no havia aparegut.

Em va entrar una sensació d'impotència i ràbia molt forta. Ràbia per ser tant despistada, i per pensar que una persona havia agafat la meva cartera quan jo mai faria una cosa aixi. Ja ho donava tot per perdut, encara que de fet a la cartera no hi havia res que no es pogués recuperar. Tornant amb cotxe cap a Vic, sona el meu telefon i era des del bar. La meva cartera si que havia aparegut. Estava intacta, amb calers i tot. No puc descriure la sensació de felicitat i eufòria que em va venir en aquell moment. Tot i ser una cosa material, el fet de donar-ho per perdut i despres recuperar-ho em va pujar l'adrenalina d'una manera increible. Vaig donar gràcies al cel i em vaig sentir afortunada.

I remontantme a 13 dies enrera, a la classe de swing em vaig torçar el peu. Com que em feia molt mal vaig anar a urgències i em van dir que m'havia trencat un metatarsià i em van enguixar. Em van dir que en tenia per un mes. En el primer moment em va caure mig mon a sobre, però després vaig acceptar la situació amb ressignació. Amb 6 dies em van haver de canviar dues vegades de guix, una perque es va trencar, i l'altra perque me'l van posar malament. Em sentia esgotada ja que anava a treballar igualment. Se'm feia costa amunt suportar 1 mes aquella situació. Al cab de 10 dies de trencar-me el peu vaig anar a fer una visita al traumatòleg. Jo tenia l'esperança que m'escurcés una setmana o que em posés una pròtesis més còmoda. Quina sorpresa la meva, quan despres de treier-me el guix i tocar-me el peu, em va dir que me'n podia anar tranquilament, que no tenia cap os trencat. Em va venir una sensació d'euforia i felicitat indescriptibles.

Vaig notar, que aquella sensació m'era molt familiar. Molt semblant al moment en que vaig recuperar la meva cartera. Encara que els dos fets no es puguin comparar, la sensació va ser molt semblant. El fet de recuperar una part teva que ja donaves per perduda. Aquell pas repentí d'una sensació negativa a una extremadament positiva en dècimes de segon.

Ara miro el meu peu sense guix, i la meva cartera, i tot plegat no té tanta importància, ja que la cartera es quelcom material, i lo del peu una mera qüestió de temps, i no puc deixar de pensar la sort que tinc de tenir-me a mi mateixa, i no perdre la fe de que les coses tornen al seu lloc quan menys t'ho esperes. Quina gran lliçó!!!

Conferència d'Eckhart Tolle a Barcelona

2007-10-03T16:39:00.000-05:00

Erem 1400 persones esperant al gran moment d'entrar per primer cop en contacte amb un home que està considerat com un dels grans mestres espirituals vius en aquest moment i que ha llençat un missatge contundent al món a través del seu llibre "El poder del ARA", que ha venut 6 milions de còpies i ha estat traduit a 32 idiomes, i que fa poc ha publicat un altre llibre, encara més profund si es possible titulat "un nou món, ARA".

I allà entrava un homenet amb aspecte fràgil, amb una caminar campexano, lleugerament inclinat, i amb les mans a la butxaca, davant d'un silenci que ell havia demanat abans d'entrar. Un silenci absolut de 1400 persones. Cap aplaudiment. S'asseu i observa, amb un mig somriuere, i ens explica la història del seu pare, que havia viscut a espanya, amb una sutil dosis d'humor.

Parlava amb gran contundència amb un fil de veu, amb un espanyol amb accent alemany que ens va sorprendre a tots.

Ens va avisar que allò no seria una conferència, sinó que volia profunditzar en algo que ja estava dins de la majoria de nosaltres. El procés de "despertar-se" a la transformació de la conciència humana.

Lo essencial de la reunió no són les paraules, diu, sinó el que succeeix dins de cada persona. Les paraules i els conceptes, serveixen fins a cert punt, però arriva un moment en que ja no ens són útils.

Ens pregunta si cadascun de nosaltres està "aquí", completament present en aquest moment, amb la totalitat del ser. La resta de la gent no ho se, el que si puc assegurar és que ell si ho estava. Aquell homenet emanava presència i conciència en tot moment.

Sentir el ser, és sentir que hi ha vida en l'interior del cos. Només es pot sentir això quan s'està completament present en l'ara. És molt fàcil perder-se en un pensament. El que és molt difícil es deixar completament de pensar. Estem com posseïts per una entitat que és la ment analítica que no deixa de produïr un pensament rera l'altre. La identificació amb els pensaments forma part de la antiga conciència que de fet es la "bogeria" que ha dominat el mon durant mils d'anys. Aquesta identificació fa que haguem perdut la connexió amb el nostre ésser profund. Tots els pensaments estàn condicionats en el passat i quan t'identifiques totalment en els teus pensaments, acaves creient que són la absoluta veritat, i acaves acceptant que ets el que diuen els teus pensaments del passat.

Hi ha gent que té més d'una veu parlant a l'hora, realitzant diàlegs interns. Aquesta veu et pot estar dient "tu no serveixes per res" i això per desgràcia pot esdevenir la teva identitat. I evidentment és una falsa identitat, perque un pensament no pot venir mai del teu ser. I aquesta identitat creu la seva història personal "la meva vida ha estat molt desgraciada, he patit molt, els altres m'han tractat malament....", i la ment fa d'això la identitat propia basant-se en el passat.

Aquest "jo" fals mental es pot anomerar EGO el qual viu en un estat gairebé permanent de insatisfacció. "alguna cosa falta a la meva vida, estic incomplert, la meva història no ha arrivat al seu final feliç". L'ego creu que només pot trobar el que li falta en el futur (seré feliç quan tingui un nou treball, una parella, em toqui la loteria....), i això t'incapacita per viure plenament en l'unic lloc on realment existeix la vida.

I la realitat es que "primer soc infeliç en el meu pis petit, i despres soc infeliç en el meu xalet amb piscina...", ja que l'estructura de la ment no ha canviat, i segueix insatisfeta. Per la unica cosa que el futur serveix en realitat es per trovar-nos a nosaltres mateixos.

L'ego busca per tant objectes per identificar-se, que poden ser tant materials, persones, espirituals, mentals, emocionals etc...busca qualsevol cosa per ser feliç que no prové de l'interior d'un mateix. Per exemple hi ha persones que busquen viure emocions fortes, i en aquell moment es senten més vius, pero després tornen a casa i segueix faltant alguna cosa. Podem viure emocions que ens causin plaer, es clar i el mon dels objectes ha de tenir un lloc en la nostra vida, podem tenir coses boniques, unes bones vacances, una bona relació sexual, el que sigui, pero no ens podrem trobar mai a nosaltres mateixos mitjançant els objectes.

I cada pensament és un objecte de la ment en el qual ens identifiquem.

Per exemple, els que estan en la vida espiritual pensen, "jo algun dia aconseguire la il.luminació", i no veuen que els seus patrons mentals son en el fons idèntics als que busquen tenir molt més de...Això condiciona que el futur és més important que el present, i projecten la seva vida en el moment en que finalment aconseguiran aquesta il.lumniació. O per exemple una persona que està realitzant un treball i projecta la seva ment en el moment en que acabarà el treball en lloc de projectar-lo en el moment que realitza el treball, que es ara. Això és el principi del stress, que es la malaltia mental del nostre temps.

I això es traspassa en l'ego colectiu. Si un colectiu té unes idees que creu fermament i un individu discrepa en una de les idees, aquest és "l'enemic". Aquest ego colectiu es el que ha desencadenat guerres, matances, genocidis, a nivell de grans masses durant la historia, i els fins has estat religiosos, politics, socials....però en el fons es l'ego colectiu qui s'identifica en una idea i la converteix en la "veritat, la raó, i tot el demés va en contra d'aquesta "veritat".

Es bo reconeixer les il.lusions de la nostra vida. Si la il.lusió és la identificació amb objectes, com podem arrivar a una altra dimensió que no te res a veure amb objectes ni formes? El punt d'entrada, la resposta està aquí, en el moment present, i la ment no pot de cap manera entendre de que estem parlant quan diem això.

La manera d'entrar en contacte en el present és justament identificar la forma del moment present. La meva vida només pot ser ara. Vida i moment present són una mateixa cosa. Aquest unic moment que hi ha va canviant. El que queda és "alguna cosa" que no te forma. Sentir que respires, sentir el tacte del que estas tocant, sentir que el teu cos està viu, es una manera d'estar present. En aquest moments hi pot haver pensaments, emocions, sentiments...en definitiva el contingut d'aquest moment, i tot això va canviant. totes les formes que van apareixent és transitori, i van apareixent altres objectes. Si aconseguim trobar un espai entre els nostres pensaments, podrem vislumbrar el que és ara i aqui. Per aqui es comença. Aquest espai entre pensaments en el qual "no es pensa, i per tant, ets". El que queda és el silenci intern, que és un estat d'alerta sense contingut, sense objectes. Ets concient d'aquest espai, on no hi ha interpretacions d'aquest moment. Les formes que estàn en aquest moment, segueixen aqui, pero en aquest espai es manifesta el "jo soc" que no te res a veure amb la forma, i tampoc te res a veure ni amb passat ni amb futur.

Es la conciència mateixa, la realització del "jo profund". la manifestació de l'espai interior. Podem arrivar a ser concients d'aquesta dimensió fent coses, lo important es adonar-sen que no cal anomenar continuament les coses, interpretar cada fet o persona, jutjar, posar etiquetes a tot el que hi ha. L'alineació amb el moment present es tracta de permetre que les coses i les formes succeixin en el moment present, contrariament a l'ego que ho nega mirant cap a un altre moment passat o futur.

Ens parla que és recomanable de tant en tant visitar un cementiri per contemplar el final de la forma d'una persona, amb tots els desitjos, drames, pors, ambicions, per adonar-nos de lo transitòries que són les formes, la seva temporalitat, i es una manera de trobar dins teu el que no té forma.

Es necessari trobar una nova relació amb la vida, molt diferent de la que té l'ego, que ha convertit el moment present en un obstacle, ja que el present mai és suficient. L'ego sobreviu gràcies a l'oposició al present. Hi ha persones que estàn constantment queixant-se, de persones, de situacions, uns per dins, i els altres de paraula, i sempre hi ha algo de que queixar-se, i aquesta és una de les oposicions més fortes contra el que és. És la bogeria anomenada "oposició contra la vida".

Hem de reconéixer que la resistencia a la vida és demencia, i que ens hem de rendir davant el que és. Que la vida és ara i aqui, i mantenim una nova relació amb l'ara, i una relació oberta i amistosa amb la forma d'aquest moment. Si en aquests moments, és necessari actuar, doncs s'actua. La base de l'acció eficaç és estar alineat amb la vida, molt més que l'acció que ve de la negació a la vida.

Això és massa simple per la ment que vol una pràctica espiritual molt complicada i que duri molt de temps. Quan més dificil, elaborada i llarga sigui més bons resultats treuré en el futur. La ment no pot entendre que la pràctica de la presència no requereix temps: acceptar aquest moment com si l'haguessis triat. La totalitat de l'univers ha produït la forma d'aquest moment, no es pot discutir el que és. Lo que és, és. quan comences a discutir, ja ha deixat de ser. Un arbre, una flor, un animal viuen en aquesta alineació, però de manera inconscient. Nosaltres hem de retrobarnos amb aquesta alineació amb la vida.

En aquest estat es pensament es fa secundari, es pensa pero el jo concient, observa sense fer judicis el pensament. Entres en un estat de conciència no condicionada que de mica en mica va substituint el pensament. Les persones que creen com ara artistes, científics... saben que tota creació surt quan els pensaments estàn callats.

L'ego no sap el que es el veritable amor. L'ego diu "jo t'estimo però si m'abandones, t'odio". L'amor de veritat només pot entrar a la vida a través d'aquest espai de conciència, no a través dels pensaments, i és molt més profund que una emoció.

El pensament ja no serveix per dirte qui ets. I això es una gran alliberació. Moltes persones estàn atrapades en una petita història que et vas explicant al cap, i un dels passatemps preferits de l'ego es anar explicant aquesta història, tant si és d'exits o de fracassos, per guanyar una identitat davant dels altres. Has visitat darrerament un cementiri?

Quina gran alliberació quan deixes d'identificar-te amb el pensament, i d'interpretar i jutjar cada moment, Això és arrivar a la llibertat de pensament: Jo domino el meu pensament, i no el pensament em domina a mi. En aquest punt podem utilitzar la ment amb molta eficàcia quan ho necessitem.

Això al principi és desconcertant. Si deixes d'interpretat cada persona o cada cosa, ja no sabràs el què està passant. Els conceptes no són importants. Els utilitzes quan son necessaris i prou. Aquesta és la intel.ligencia no condicionada, l'estat d'alerta. Jo puc ser jo mateix, però no puc saber qui soc, per que ja no m'dentifico amb un pensament que m'ho repetiex constantment. Però qui soc ja no m'interessa, no m'interessen les definicions "jo soc això i tu ets allò...", ja que això redueix la grandesa de la persona a simples conceptes mentals, judicis.

Si veiem els ulls d'un nen d'un any, on encara no hi ha judicis ni definicions, de repent ens sentim més vius. Aquest nen em mira però no m'està jutjant ni definint ni identificant en res. senzillament em mira. Per això quan estem amb nens petits tenim aquesta sensació de pau. El mateix passa amb els gossos, gats... no et jutgen, per això hi ha tanta gent que al costat dels animals senten una sensació de pau i llibertat que no és més que la connexió profunda amb el ser. I fa una broma: "Deu meu, si us plau, converteix-me en la persona que el meu gos pensa que soc".

Però el contacte amb nadons o amb animals no és suficient. La resposta està en el moment, res més, així de simple. En la transició a aquesta manera de viure vius en dos dimensions: una la dels pensaments que venen, que no tenen vital importància, i que ja no et fa patir, perque el patiment no ve de les situacions en si, sino del pensament que generen. Per tant els pensaments no tenen poder de fer-te infeliç. I l'altra que és l'espai entre pensaments que es la presència del ser. I en cada situació actuen les dues dimensions. Sens una pau que no és d'aquest món (de les formes).

En la superficie, cadascú té un proposit a la vida. En lo profund, el propòsit de cada vida humana és viure en les dues dimensions. El món ja no és amenaçador ni hostil. I això és igual per tothom. I com que el món es un reflexe del meu estat de conciència, puc canviar la forma de veure el món i el món a canvi et mostra la teva cara amistosa No s'ha de pensar com s'ha de transformar el món, es impossible. El més esencial es que cada cop més gent desperti en la nova conciència, i eliminar la negativitat dels teus pensaments i les teves accions.

Després de la reflexió final, s'aixeca, fa una petita pero profunda reverència cap a nosaltres, i marxa tant tranquil.lament com ha entrat enmig d'aplaudiments i ovacions d'un públic entregat que trenca per primer cop el seu silenci. En cap moment girá el cap per omplir-se del reconeixement i l'admiració d'un public. Ell ja ha donat el seu missatge i nosaltres l'hem rebut, no fa falta res més, i tots ho em entés així. Això és actuar sense ego.

Eckhart Tolle. El gran poder del ARA.

2007-10-03T15:42:00.000-05:00

Fes que el moment present sigui el teu amic
no el teu enemic

Conéixer tot i tothom mitjançant el silencien lloc del soroll mental,

és el major regal que pots fer a l'univers.

Intertar trobar-se a un mateix a través de les coses,

és impossible.

La satisfacció de l'ego dura poc, i sempre busca tenir més,

comprar més, consumir més.

El desitg de ser estimat dels infants,

és el desitg de ser reconegut,

no en el nivell de la forma, sino en el nivell del ser.

Quan no es cobreix el món de paraules i etiquetes

trobes un sentit de miracle torna a la teva vida.

Si perds contacte amb le teva calma interna,

perds contacte amb tu mateix.

El passat serveix de molt poc, i rarament s'utilitza.

La compassió és la conciència del vincle profund

entre tu i totes les criatures.

L'ego tendeix a comparar "tenir" i "ser":

"Jo tinc" per tant " soc. I quan més tinc, més soc.

L'ego s'alimenta de les comparacions.

Tal com et veuen els altres és com et veus a tu matiex.

Estas present aquí i ara, en aquest moment?

L'apego a les coses materials cau pel seu propi pes

quan ja no et pots amparar en elles.

No existeix res fora d'aquest moment present.

Sigues feliç, sent el teu veritable ser, ARA.

La identificació amb el passat i el futur

fa que perdis la teva essencia.

Nessun Dorma. Turandot

2007-09-07T14:59:00.000-05:00

L'òpera plora en Luciano

2007-09-07T14:40:00.000-05:00

L'òpera plora un dels més grans. Un músic sense solfa que va conquerir els més grans escenaris i el món senser amb una veu extraòrdinàriament sublim, i unes dots interpretatives magistrals.

Què més es pot dir? Res millor que convidar a sentir una de les seves millors interpretacions: Sens dubte, el "Rodolfo" de "la Boheme" amb l'ària "che gelida manina", en la meva opinió una de les àries de tenor més romàntica que conec. A mi personalment se'm posen els pels de punta i el cor em batega cada cop que l'escolto cantada per pavarotti especialment. Seria capaç d'enamorar-me bojament de qualsevol que em pogues cantar aquesta ària com només la cantava ell. No entenc com la Mirella Freni no esclata dins el seu bestit durant aquesta escena. Es esquisita la manera com Rodolfo intenta seduïr a Mimí.

A part pavarotti té un repertori inteminable. A mi m'enbriaga la bellesa que hi posa en cada una de les notes, en cada matiç. Com va perfeccionant una partitura que ja en si es perfecta. Només cal tancar els ulls i deixar que aquesta música entri fins el fons. Qui no és capaç d'enamorar-se de tanta bellesa.

També us incloc el fragment de l'òpera Turandot, "Nessun Dorma", en el qual pavarotti ha fet tremolar a mils de persones de l'emocio que envolta la peça i amb l'exquisitesa que la interpreta. A qui no se li posin els pels de punta...que s'ho fagi mirar...

Gràcies Luciano per haber-nos deixat el teu llegat. Els amants de l'òpera seguirem vibrant cada cop que et sentim.

Che gelida manina. La boheme

2007-09-07T14:03:00.000-05:00

Somni llúcid

2007-08-29T16:42:00.000-05:00

A la sortida del sol, es hora de començar la meva tasca quotidiana. Enmandrida per la son, veig com soc arrencada despiatadament del bressol dels meus somnis. M'aixeco i miro per la finestra....alguna cosa ha canviat. El cel és d'un altre color....em miro al mirall i també soc diferent, encara que no sé ben bé en que, però soc diferent....la meva casa no es la meva casa, res no és el que era, i jo....ja no soc jo.

Surto per la porta, i em trobo al bell mig d'una plaça d'una ciutat d'aspecte medieval, amb la sorra al mig, els porxos, les cases antigues.... no hi ha botigues, ni bars, ni pastisseries que treuen el pa calent. Res de res. Sonen les campanes, tocant una cançó harmoniosa que m'embriaga. De cop sento la necessitat de ser campana.... una campana que repica alegrement per anunciar una bona nova..... i em trobo penjada al campanar romànic d'una catedral d'estil neoclàssic . I faig un viatge pel temps amb la joia dels meus repics, arrencant un somriure a les persones enmandrides que van a la feina sense pena ni glòria...alguna cosa està canviant, avui es respira diferent, l'aire no està contaminat.... De cop veig les muntanyes lluny, amb les crestes dels pics d'un blanc lluminos contrastant amb el blau del cel. I sento la necessitat de ser un ocell veloç que pugui gaudir de tota la bellesa d'una sola voleiada. I volo i volo, i cada cop soc més gran. Sento les campanes lluny.....

I soc la terra, i soc els rius, i soc els prats, i soc tot el que m'envolta, mentres volo respiro l'aire i escolto campanes......I soc les cireres sucoses del cirerer....les cireres que van a la boca d'una gentil pagesa, que saboreja i somriu davant el paisatge. Sonen les campanes, i cor cap al poble a veure quina bona nova es presenta.

I de cop i volta sento que tinc el poder de canviar les coses....De posar un mar enmig d'una muntanya, un pi enmig de l'oceà, esquirols saltant per la sorra, peixos volant per l'aire... Tinc el poder de destruir el mon i tornar a crear-lo. I els meus desitjos destructius entren en acció....Per on començo? potser hauria de destruir primer les persones i després el món, per que, si destruixo primer el mon, on quedarien les persones? flotant per un espai ple d'ombres i foscor.... Ja ho tinc! Destruiré primer el sol, després les persones i després la terra, fins que no quedi res ni ningú del que ens envolta. Tinc el poder de destruir el món senser....Acàs hi pot haver un poder més gran que aquest?

Ja no queda res....res del que era, ningú del que existia. Persones bones i dolentes, indrets macos i lletjos, ja no queda res... nomes el buit, un gran buit... Només queda el meu cor....que és campana, es muntanya, es mar, es riu és la immensitat sensera, és cirera....

I començo a crear el reflexe del meu cor. El meu poder és il.limitat....i creo la bellesa absoluta, la felicitat de la terra que es sent estimada, i brota els seus fruits amb una extraòrdinaria festa de colors, olors, sabors. I creo un cirerer, amb cireres sucoses, en les quals veig reflexat el meu somriure de satisfacció. I creo els animals, els peixos, els ocells, els esquirols i tota classe d'animals per poblar el nou planeta.

I finalent al seté dia, creo l'ésser humà a la meva imatge i semblança. I en el seu codi genètic escric que aquest home utilitzarà la seva intel.ligència per viure de forma laboriosa amb el món que ens envolta. Que estimarà a la terra, que gaudirà de l'aire i de la vida. Avui és festa....sonen les campanes al ritme del batec del meu cor.....soc campana....soc........

Don't mean a thing, if it ain't got that swing.

2007-08-19T17:12:00.001-05:00

Don't mean a thing, if it ain't got that swing.

2007-08-19T17:10:00.000-05:00

What good is melody, what good is music
If it ain't possessin' something sweet
It ain't the melody, it ain't the music
There's something else that makes the tune complete
It don't mean a thing, if it ain't got that swing
It don't mean a thing, all you got to do is sing
It makes no diff'rence if it's sweet or hot
Just give that rhythm ev'rything you got
It don't mean a thing, if it ain't got that swing

Res no val, si no té swing

Reaccions humanes

2007-08-12T10:09:00.000-05:00

En els meus 35, de tant en tant miro enrera. Recordo les situacions i persones que han passat per la meva vida, i penso ens els cercles que s'han tancat i en els que encara queden oberts. Persones que han significat molt, que t'han marcat, altres no tant, però mirant enrera, totes absolutament totes han enriquit la meva experiència.

Algunes de les relacions que he tingut a la vida i que han sigut molt profundes, s'han anat distanciant de forma natural degut a la distancia geogràfica o a les multiples ocupacions que la nostra societat ens comporta. Altres relacions que he tingut he buscat jo mateixa la distància, perque ja no solsament no m'enriquien, sino que m'absorvien de manera negativa. Altres relacions s'acaben perque de cop i volta passa alguna cosa, inesperada, en la qual esclata la ira, la colera, i després d'una discusió monumental la cosa es queda allà, penjada. Quina tonteria, no?

Amb el temps he aprés que les reaccions humanes, son completament imprevisibles i responen a patrons de conducta. He conegut gent que tenen un conflicte interior tant gran que necessiten estar en conflicte amb tothom continuament. Altres que quan es senten enfadats o ofesos, han de fer que l'altra persona es senti pitjor que ells i comencen a insultar i ofendre, més i més....Segur que aquestes persones han estat tractades aixi en un moment de la seva vida i per això reprodueixen el patró. Encara que en el moment de la discusió la sensació pugui ser impactant, totes les reaccions són humanes, i si el component es aïllat, no s'ha de tenir en compte. Quan algu es creix, crida, insulta, en el fons està expresant alguna cosa molt més profunda que no te resolta en el seu interior. Aquesta energia necessita un recipient on poder buidarse, i de repent et trobes que tu mateix t'has convertit en aquest recipient, i no saps ni com reaccionar. I et sents ferit, decebut, humiliat, i penses que tot s'ha acabat amb aquesta persona.

Però un cop a passat la tempesta, realment val la pena perdre alguna cosa que s'ha cultivat durant anys? De vegades si, però gairebé sempre no. En el fons es el nostre "ego" qui està afectat, i tot i que estas desitjant la reconciliació, esperes la disculpa.

Jo penso que el millor es no deixar que les coses t'afectin. I com es fa això? Doncs arrivant a la conciència que quan una persona esclata contra tu, en el fons es reflexa les seves mancances, la seva fustració, el seu torment, potser algun fet que el traumatitza de la infantesa, la seva incapacitat per expresar-se.... Per tant el que s'ha de fer es adoptar una actitut el més serena possible, i deixar que tregui tota aquesta energia que en el fons no va cap a tu.... Això no assegura la continuitat de l'amistat però si la teva tranquilitat interna.

I si alguna vegada la bronca ve donada per que has comés un error, o has actuat d'una forma que ha pogut ofendre a l'altra persona, tenir la humiltat suficient per disculparte. Jo he conegut persones que a la vida no els he sentit dir la paraula "ho sento, em sap greu haver fet o dit això....". Penso que això honra molt a una persona.

En el fons les coses no tenen tanta importància. Hi ha persones que han aparegut a la teva vida per jugar un rol, aportarte una experiència, i quan això ja ha sigut donat, desapareixen de la teva vida d'una forma o altra, i n'apareixen d'altres per jugar nous rols i donar-te noves experiències. Altres es queden sempre, hi son fins al final. Altres desapareixen temporalment o estan en Stand-by per retornar a la teva vida en un moment precís, i amb aquells amb qui vas tenir la gran bronca te'ls trobes al cabat d'uns anys i penses "Que tontos hem estat en deixar que tot això passes d'aquesta manera". Però tot són lliçons que s'han d'apendre.

El plaer

2007-07-15T11:48:00.000-05:00

Viure el plaer, sentir el plaer que podem rebre a través dels nostres sentits és él fet més gratificant de la vida: el plaer que ens causa la música, el tacte d'un teixit sedós o abellutat, la innombrable bellesa en contemplar un paissatge, el gust d'unes maduixes sucoses..... el plaer de tenir i sentir la persona estimada molt a prop... hi hauria una llista de plaers indescriptibles i per tots els gustos.

La realitat, però és que hi ha molta gent que pensa que la forma correcta de seguir una disciplina espiritual és negant senzillament la seva humanitat. S'han tornat tant recelosos amb el plaer que pensen que ser desgraciats té un autèntic valor " Soc una persona religiosa, per tant no he de disfrutar". Encara que la seva aspiració sigui aconseguir alguna forma de pau i felicitat eternes, es neguen als plaers de la vida quotidiana. Veuen aquest plaers com obstacles, com interferències al desenvolupament espiritual i si els succeeix algun fet que els fagi experimentar un petit plaer, és senten incòmodes.

Aquestes actituts són un gran error. No hi ha raó per sentirse culpable amb el plaer; Això és tan erroni com aferrar-se als plaers transitoris i esperar que ens donguin satisfacció definitiva. Aquesta culpabilitat és una perversió de la espiritualitat i no és en absolut una actitut espiritual. De vegades empenyem la nostra vida a un estat desgraciat perque ens pensem que ser desgraciat és algo valuós. Però si ens revolquem en la desgràcia, lo únic que aconseguim és més desgràcia.

Però si sabem experimentar la felicitat sense les actituts contaminades de la dependència o de la culpabilitat, podrem cultivar nivells més profunds en aquesta experiència i aconseguir finalment la felicitat inconcebible de tot el nostre potencial humà.

Deixem-nos doncs embriagar d'onades de plaer i experimentem així la grandesa dels nostres sentits.

Reflexió

2007-06-29T09:08:00.000-05:00

Tanto reloj de oro, tanta cadena

luego vas a tu casa y no tienes cena.

Quan de significat té aquesta frase...Quàntes persones senzillament només viuen de cara a la galeria, pensant que la seva valua està relacionada només amb el que tenen?

Que si cotxe nou, que si rellotge de diamants, que si roba de marca, cases de propietat, a la montanya, a la platja... Quan valdrien aquestes persones si els treiessim aquests trets materials? Segurament molts es trobarien desprotegits, buits...

Què fa que els éssers humans tinguem la necessitat d'aparentar el que no som i viure de cara als altres? quina necessitat tinc jo de tenir un cotxe nou per ser acceptada? Es què n0 estem satisfets? es que per molt que tinguem, sempre voldrem més i més? per què algú ha de mesurar la meva valua pel que tinc i no pel que soc?

Penso que en aquesta societat materialista estem perdent l'essència. Aquesta societat que està plena de "nens" que volen tenir la joguina nova per presumir davant dels altres... Així s'aconsegueix que molts que veuen que aquests nens volen més i més es fagin cada dia més i més rics.

Hem d'evolucionar cap a la conciència adulta, la qual fa que la satisfacció vingui de dins, i no deixar-nos portar per la gran massa. Fer que se'ns valori per qui som, i aconseguir aquest respecte dins del cercle de gent amb un nivell de conciència més evolucionada.

Això no vol dir que no pugui agradar tenir una vida còmoda, però sempre pensant per satisfer-te a tu i no aparentar davant dels altres. Crec que aquesta és la clau... i menys aparentar el que no tens o el que no ets, això no te sentit dins el món que ens agradaria tenir. Què més dona si el veï s'ha comprat un cotxe caríssim? aquesta persona no es ni més ni ménys... senzillament té un cotxe nou... i què?

En el fons posats a tenir, el més important és tenir-se a un mateix, amb integritat i conciència, i no deixar-se entabanar per la desmesura del consumisme.

Somnis

2007-06-21T15:05:00.000-05:00

Quants anys han de passar per fer els teus somnis realitat? Quant temps trigues en adornarte'n que els teus somnis de la infància, de l'adolescència, joventut....son pensaments que t'han acompanyat durant un temps però que no tenen intenció de fer-se possibles? Que passaria si tots els nostres somnis esdevenissin algun dia la nostra realitat?

Si els meus somnis de petita s'haguessin fet realitat avui seria.... una princesa, amb un bestit preciós i una corona al cap.... amb un príncep blau al meu costat. O bé seria una ballarina o un àngel... la protagonista d'un conte de fades.... siiii, d'imaginació no me'n faltava, seria completament feliç....

Que seria si els meus somnis d'adolescent s'hagessin fet realitat.... Avui seria una actriu superfamosa dels musicals de Brodway, seria una poetissa, seria una artista consagrada i reconeguda per tothom... o bé seria una informàtica molt bona (això te a veure en que el meu germà es va comprar un dels primer "spectrum" i a mi m'encantaven els seus jocs).

Quan era joveneta i finalment el meu cervell havia assumit que la realitat tenia un altre color, somniava en ser una persona trionfadora a la meva feina, conéixer l'home ideal i tenir fills ideals, tenir una casa ideal amb un jardí ideal.... somnis romàntics de la princeseta que no havia pogut ser, de l' artista famosa i idolatrada que tampoc havia pogut ser....

Més endevant quan em vaig adonar que l'ideal no existia, somniava amb altres coses més possibles...un bon amant que em pugés al seté cel, però no podia evitar somniar que aquest amant s'enamorés de mi bojament, com el princep blau de petita, però en gran i amb un òrgan afegit que em donés tot al plaer que una dona amb les hormones a cent necessitava, i que a sobre tingués calers, fos encantador, i em donés una vida còmoda i plena de joia, i en el milé intent em fes un fill ben maco....uishhhh com evoluciona la ment

Alguns somnis desapareixien o simplement es substituien per d'altres més adients a la meva situació, altres es truncaven de forma abrupta i em produïen un estat de tristesa i anyorança....

Però jo seguia i segueixo somniant, i no es d'extranyar que els somnis evolucionin amb cada persona i amb cada experiència.

El pitjor temps de la meva vida va ser la època en que no tenia ni somnis ni il.lusions... què seria la vida d'una persona sense aquest alicient?

Avui però segueixo somniant... i de vegades, sense por, m'atreveixo a somniar amb coses impossibles. De vegades somnio que soc l'embaixadora d'un mon millor... l de l'home amb el seu òrgan segueix estant als meus somnis, pero ara té algunes limitacions, es clar, soc jo la que domina la situació, no en va m'ha costat tant forjar la meva independència, somnio en que soc una persona molt estimada per tota la gent que m'envolta i que el meu mon està ple d'alegria, i em sento forta, molt forta i poderosa...... Com la princesa de quan era petita, com la fada.... pero sense el bestit lluent ni les sabates daurades ni la corona, senzillament tal i com soc.... En el fons les coses no canvien tant....

Tant de bo no deixem de somniar mai!!! No importa si els somnis es cumpleixen o no... potser alguns és millor que no es compleixin... ara mateix recordar-los em fa esclatar un somriure...

Bisbe Pere Casaldàliga

2007-06-12T14:54:00.000-05:00

Catalunya es pot sentir orgullosa de tenir un fill com ell. La figura de Pere Casaldaliga es respectada i admirada per tots a la petita regió del Brasil, São Felix de Araguaia (Mato Grosso), on ha estat exercint la prelatura des de l'any 68. Allò que predicava fa 30 anys en questions com els latifundis, el treball esclau, els drets humans, de la destrucció del medi ambient, estàn avui a l'ordre del dia. A la seva terra el reconeixen com el Quixot que lluita contra els molins imaginaris o més ben dit, els monstres de la injustícia, de la violació dels drets humans.... les forces del capitalisme que s'estàn apropiant de les riqueses naturals de llatinoamèrica a costa de deixar els seus habitants en la més absoluta misèria.

CANVIAR EL MON PER HUMANITZAR-LO!!

Primer amb el cor, després amb la conciència, amb gestos solidaris, comunitaris, que cadascuna de les persones d'aquest món es fes el deure de conciència de participar. Esser honestos a casa, al treball....el que no és honest en el seu cada dia, no pot arreglar el món.

Casaldaliga parla de tres premises: primer, la dignitat humana es una reivindicació primeríssima. Segon, els indigenes hi són d'abans, tenen un dret i tercer, els latifundis són una iniquitat. Aquests s'apoderen privativament d'unes extensions que donarien per varies ciutats, destrueixen la floresta ja que ens els darrers 30 anys s'ha talat més del 80% dels boscos de la regió. el Brasil no menja dels latifundis, menja dels petits camperols. L'FBI, si que menja dels latifundis, pel pagament del deute extern, o més ben dit, dels interessos del deute extern que pateixen la majoria de països llatinoamericans.

I denuncia sense embuts aquesta situació...posant-se en desavinença fins i tot amb la Santa Seu. En el primer món com ell anomena, s'ha buscat tenir-ho tot però no tenir-se. El consumisme està consumint les persones. Mentre el capitalisme liberal sigui el sistema dominant, es molt difícil canviar el mon. S'ha de combatre per tots els mitjans el capitalisme. Si no es socialitza la terra, l'educació, la salut...d'una manera o altra, no hi haura pau (per aquestes afirmacions ha estat tractat de marxista, per això va ser rebutxat pel papa Joàn Pau II).

Quan li pregunten si ell s'hauria posat al capdavant de la manifestació en que uns quans bisbes van participar a Espanya contra el matrimoni gay, la seva resposta és contundent: jo participaria en una manifestació per protestar contra la fam, contra les injustícies, a favor dels drets humans, pero mai en una manifestació d'aquest tipus....La posició que hauria de mantenir l'esglesia respecte la homosexualitat es de profund respecte...sobretot perque durant segles, des de l'esglesia i fora de l'esglesia s'ha maltractat als homosexuals...a causa d'aquest deute que tenim hauriem de callar una mica més...Així es parla!! encara que no es d'estranyar que els del vaticà estiguin que trinin davant d'aquestes paraules sortides de la boca d'un bisbe.

Confessa que ha passat moments de por, moments en que tenia dret al desànim, però aquí arriva la suprema sol.lució: L'ESPERANÇA.

I aquest es el meu petit homenatge a una persona que emana espiritualitat allà on respira, que comprén el mon on viu i que durant la seva vida ha lluitat per defensar el que es just a costa de posar en joc la seva pròpia vida.

Hellzapoppin (1941). Escena de Lyndi

2007-06-09T15:37:00.000-05:00

Gràcies als acurats consells del poeta seguits al peu de la lletra, he aconseguit posar el meu primer video al blog. Es tracta del l'escena de lyndi de la peli " hellzapoppin" traduida "loquilandia", i per cert, molt recomanable. En aquesta escena podeu veure al Frankie Manning que surt amb uns pantalons de "peto" i li peguen la patada al cul. Es el quart que balla (ens ho va dir ell mateix en una conferència). Bé, ja em puc posar les piles, no us sembla? bé de moment em conformo en ballar ball social i deixarme manar per un home, cosa que no es fàcil. Fins aviat!!!!

Hellzapoppin (1941). Ecena de Lyndi

2007-06-09T15:21:00.001-05:00

Frankie Mannig. Embaixador del Swing

2007-05-30T14:25:00.000-05:00

Aquest cap de setmana vaig estar a Montpellier, on vaig tenir la gran oportunitat d'assistir al 93 compleanys de frankie Mannig i fins i tot vaig tenir la extraordinària sort d'assistir a una classe magistral dirigida per ell i vaig tenir lo que se'n diu la potra de ballar amb ell durant uns segons.

L'extraordinari ballador de swing, Frankie Mannig, va ser un dels pioners a la mítica sala de ball Savoy, on, a mitjans dels anys 30, va revolucionar el lyndi hop amb les seves innovacions, incloent els aeris i sincronicitats de la rutina del lyndi. Com a artista ballador i coreògraf en l'espectacular whithey's lyndi hoppers va participar en vàries películes (incloent Hellzapoppin') i ha estat professor en molts estatges al voltant del mon amb jazz greats Ethel Waters, Count Basie, Duke Ellington, Ella Fitzgerald, and Cab Calloway. Després del declive de la època swing, Frankie va treballar a l'oficina de correus durant trenta anys, fins que va ser redescobert per una nova generació de entusiastes del ball del swing a mitjans dels 80. Des de llavors, ha estat un continu motiu de demanda, com a professor, coreògraf, etc. Al 1989 va guanyar el premi Tony per la seva coreografia a Black and Blue. Les seves activitats van ser cronificades en cents d'articles i dotzenes de programes, i avui en dia és considerat com la gran autoritat del lyndi arreu del mon.

Tret de tot el que es pugui dir d'ell, que tot està escrit, la meva impressió es que és un "iaiet" entranyable, alegre, sempre amb el somriure. Fins i tot quan camina mig coix sembla que swinga, no en va ens explicava en una conferència que ja swingava al ventre de la seva mare. Quin personatge!!! Haver participat en persona al mitic savoy's, on tots els aficionats al swing del mon donariem el que fos per recular en el temps i viure una d'aquelles nits on el ball era la bogeria personificada, i la música la raó de ser, d'aquella comunitat negra on la seva única manera d'expresar-se era el ball frenètic. Que no donariem....

FELICITATS FRANKIE, I QUE TINGUIS UNA LLARGA VIDA PLENA DE SWING!!!!!

EL PERRO COJO

2007-05-19T14:00:00.000-05:00

Fa bastants anys, més de deu, un dia fent zaping per la tele em vaig parar a un canal on hi havia un senyor que estava recitant una poesia. Vaig parar a escoltar amb molta atenció, ja que de seguida se'm va encongir l'ànima. Recordo que em van venir moltes emocions i llagrimes als meus ulls....però no vaig poder trovar la poesia perque no vaig arrivar a sentir ni el titol ni el nom de l'autor....Sempre més la vaig recordar, tenia moltes ganes de tornar-la a llegir o escoltar. Amb els miracles de internet indagant, indagant, finalment l'he trovada. Amb tants anys i no l'havia pogut oblidar.

Aqui la teniu, EXTRAORDINÀRIA...

Manuel Benítez Carrasco

Granada, 1922 -- Granada, 1999

EL PERRO COJO

Con una pata colgando, despojo de una pedrada,

pasó el perro por mi lado, un perro de pobre casta.

Uno de esos callejeros, pobres de sangre y estampa.

Nacen en cualquier rincón, de perras tristes y flacas,

destinados a comer basuras de plaza en plaza.

Cuando pequeños, qué finos y ágiles son en la infancia,

baloncitos de peluche, tibios borlones de lana,

los miman, los acurrucan, los sacan al sol, les cantan.

Cuando mayores, al tiempo que ven que se fue la gracia,

los dejan a su ventura, mendigos de casa en casa,

sus hambres por los rincones y su sed sobre las charcas.

Qué tristes ojos que tienen, que recóndita mirada

como si en ella pusieran su dolor a media asta.

Y se mueren de tristeza a la sombra de una tapia,

si es que un lazo no les da una muerte anticipada.

Yo le llamo: psss, psss, psss. Todo orejas asustadas,

todo hociquito curioso, todo sed, hambre y nostalgia,

el perro escucha mi voz, olfatea mis palabras

como esperando o temiendo pan, caricias... o pedradas,

no en vano lleva marcado un mal recuerdo en su pata.

Lo vuelvo a llamar: psss, psss. Dócil a medias avanza

moviendo el rabo con miedo y las orejitas gachas.

Chasco los dedos; le digo:"ven aquí, no te hago nada,

vamos, vamos, ven aquí".Y adiós la desconfianza.

Que ya se tiende a mis pies, a tiernos aullidos habla,

ladra para hablar más fuerte, salta, gira; gira, salta;

llora, ríe; ríe, llora; lengua, orejas, ojos, patas

y el rabo es un incansable abanico de palabras.

Es su alegría tan grande que más que hablarme, me canta.

"¿Qué piedra te dejó cojo? Sí, sí, sí, malhaya".

El perro me entiende; sabe que maldigo la pedrada,

aquella pedrada dura que le destrozó la pata y él,

con el rabo, me dice que me agradece la lástima.

"Pero tú no te preocupes,ya no ha de faltarte nada.

Yo también soy callejero, aunque de distintas plazas

y a patita coja y triste voy de jornada en jornada.

Las piedras que me tiraron me dejaron coja el alma.

Entre basuras de tierra tengo mi pan y mi almohada.

Vamos, pues, perrito mío, vamos, anda que te anda,

con nuestra cojera a cuestas, con nuestra tristeza en andas,

yo por mis calles oscuras, tú por tus calles calladas,

tú la pedrada en el cuerpo, yo la pedrada en el alma

y cuando mueras, amigo, yo te enterraré en mi casa

bajo un letrero: «aquí yace un amigo de mi infancia».

Y en el cielo de los perros, pan tierno y carne mechada,

te regalará San Roque una muleta de plata.

Compañeros, si los hay, amigos donde los haya,

mi perro y yo por la vida: pan pobre, rica compaña.

Era joven y era viejo; por más que yo lo cuidaba,

el tiempo malo pasado lo dejó medio sin alma.

Y fueron muchas las hambres, mucho peso en sus tres patas

y una mañana, en el huerto, debajo de mi ventana,

lo encontré tendido, frío, como una piedra mojada,

un duro musgo de pelo, con el rocío brillaba.

Ya estaba mi pobre perro muerto de las cuatro patas.

Hacia el cielo de los perros se fue, anda que te anda,

las orejas de relente y el hociquillo de escarcha.

Portero y dueño del cielo San Roque en la puerta estaba:

ortopédico de mimos, cirujano de palabras,

bien surtido de intercambios con que curar viejas taras.

"Para ti... un rabo de oro; para ti... un ojo de ámbar;

tú... tus orejas de nieve; tú... tus colmillos de escarcha.

Y tú, -mi perro reía-,tú... tu muleta de plata".

Ahora ya sé por qué está la noche agujereada:

¿Estrellas... luceros...? No, es mi perro cuando anda...

con la muleta va haciendo agujeritos de plata.

Què més puc afegir?

Felice di sognare con te

2007-05-14T15:37:00.000-05:00

Felice di sognare con te

La speranza é nata per questo che, il cielo é coperto di stelle

Ti guardo, ti voglio, ti amo.

Dove sei? La fantasia

la nostalgia, la mia mania

I miei occhi turbati, dal sole, dal vento

il tuo viso sereno

l'incanta che mancanza mi fai....

Ti voglio aver sempre con me

oggi hò sentito davvero che non posso piú viver cosi

per me tu sei sempre il mio amore.

Dove sei? Io sempre qui, innamorata ancora si

cantare per non morire

illudermi per non sofrire

parole, colore della vita, sempre sempre con te.

Felice di sognare con te
La speranza é nata per questo che, il cielo é coperto di stelle
Ti guardo, ti voglio, ti amo.

L'art de la creació

2007-05-10T16:47:00.000-05:00

Estanys de la Pera

Conéixer i estimar la terra

significa tenir arrels i pertànyer al cicle de la vida

El major art de tots és el del creador.

Quan contemplo els prats i els boscos,

escolto el rierol i veig brillar les muntanyes sota la llum del sol,

me n'adono que estic rodejada d'una creació plena d'art,

que em toca l'ànima.

La muntanya em rodeja amb els braços de la terra.

El prat és un lloc tranquil,

en el qual l'aigua del riu composa la seva música.

Que el creador em beneeixi avui amb un mon que m'alimenti

Gràcies!

Vida, he nascut per estimarte...

2007-05-07T16:19:00.000-05:00

Vida, he nascut per estimarte, y deixar que m'enamoris.
Tant bonica que es la vida!!!

Van ser dies inoblidables, en una dimensió desconeguda. Una masia del segle XIV, un bosc encantat, un màgic plugim que mollava la terra, un ambient emboirat, i una serie d'experiències programades que de ben segur marcarien un punt d'inflexió en la nostra vida. Una perfecta comunió entre el que s'entèn com una cultura occidental modificada per experiencies místiques-espirituals, i la doctrina vinguda de la mà d'un xaman format en cultures ascentrals mexicanes i americanes dels hicholes, mayas, lakotas, apatxes, indígenes de l'amazonas, mahorís de Nova Zelanda, i monjos tibetans. Barreja altament estimulant que feia que tots els assistents tinguessim una extranya emoció.

El lema de l'estada era en tot moment:

Prometo ser feliç
Prometo trionfar en aquesta vida
Prometo ser la meva millor amiga
Prometo formar una família feliz
Prometo...

Certament la cosa prometia. Erem una barreja de persones de nacionalitat alemanya, suïssa, austriaca, espanyola, catalana, andorrana (aquesta nacionalitat no falta mai allà on jo vaig)... pero tots en el fons ciutadans del mon amb gana de coneixement.

Al matí, rebiem xerrades, feiem respiracions, passejavem pel bosc encantat on entrabem en contacte directe amb la natura, amb les botes ben enfangades, i una extranya i extraordinaria pau que recorria la nostra existència. Per les nits, dins el tipi gegant, al voltant del foc, dançant al ritme de les percusions i tambors que feien altament especial la vetllada:

Agua vital, purificame

fuego del amor, quema mi temor,

viento del alba, llevame a tu altar

madre tierra vuelvo a tu hogar

i anavem dançant i cantant, cantant i dançant, fins que entravem en una mena de tranç on la ment et quedava en blanc i deixaves que el cos se'n anés al ritme que marcava el bateg del teu cor i les percusions.

El chamanismo es la conexion personal con el espíritu, deia l'Agustin, Triunfar en la vida significa sentirse bien en todo momento, sentirse querido por uno mismo y por los demás. Vivir en paz y tranquilo y crecer cada dia. Tener lo necesario para vivir tranquilo. Formar una familia basada en el amor, respeto y felicidad y triunfo espiritual. Es sentirse conectado con las fuerzas del universo.

Deu ni do. Ens explicava l'Agustin que si no estem trionfant en aquest moment és perque en el passat tenim una promesa de fracàs. Aquesta promesa s'ha de recapitular, amb promeses positives. Cada dia s'ha de fer promeses: Prometo dar amor a la gente que quiero.

També ens va parlar d'algo importantíssim. Com fer un us adecuat de la nostra energia per no tenir fugues i així conservar la "bombolla" impecable. hay que ser avaros con la energia para evitar las fugas. Tenemos que liberarnos de los vampiros energéticos. Los vampiros energéticos no son ni buenos ni malos, sólo son peligrosos. Cuando una persona nos provoca fugas continuas de energia, hay que hecharla al "basurero" y no tener más relacion con esta persona hasta que aprendan a tratarnos como queremos ser tratados. No s'ha de gastar més energia del conte. Lo que nos permite acumular energia es la impecabilidad. La impecabilidad es el intento a lo que de las ordenes al espiritu. Todo comienza por un acto predetermidado, preciso y continuo. "nuestra intencion". Vam realitzar una respiració que és un acte predeterminat, precís i continu, al ritme d'un tambor "pam, pampam, pam, pampam". La sensació ja no m'atreveixo a descriurela.

Ens van dir de plantar un arbre fruiter!!!! Quina emoció. Mai havia plantat un arbre. Hi havia pomers, perers, presseguers, cirerers, i jo vaig triar la "nectarina fantasia". Toma ya!. però tot això comportava un ritual. Haviem d'escriure en un paper els nostres desitjos, fer el forat per plantar l'arbre i deixar tota la nit el paperet. Al dia següent vam escriure un paper amb els nostres somnis y també el vam posar dins el forat, i finalment vam plantar l'arbre. Un cop plantat, vam fer un mandala al voltant de l'arbre amb blat de moro i palla. Que xulo!! A veure quan podem menjar el fruit dels nostres desitjos i somnis: nectarina fantasia, ummmmm.

Una tarda vam fer una caminada cap enrera pel bosc. Para abrir el intento deia l'Agustin. Aquest intent es una força que surt del malic i ens connecta amb la divinitat. Quan caminem cap enrera, com que no podem veure amb els ulls, veiem amb el malic, amb la matriu. Al moment de pararse, rebs una força que t'empeny cap enrera, on hi ha una obertura, i allà podem plasmar l'intent. Aixi que xino, xano, a caminar cap enrera. Primer amb por, perque no veiem on anavem, i despres amb una sorprenent decisió cap "endevant". En aquell moment anava tranquila, amb decisió, mirant com l'horitzó s'allunyava en lloc d'apropar-se. Sense saber cap on anaves. Però la por a caure o a xocar contra un arbre, o ficarte dins d'un toll desapareix, i segueixes, segueixes, i despres de una bona estona, sents que et diuen "PARA", i amb una força inevitable caus cap enrera i no et pots aguantar dret. Buffff, quina sensació mes estranya!!!! i tot seguit ens van ensenyar a mirar l'aura de les muntanyes i els arbres, uuuaaaauuuuuh quina festa de colors.

També vam fer un Inipi. Es un Bany-sauna. Primer saludem al foc en totes les direccions "AHO METACULLATSI" i tots responen "AHO". Es una mena de permís que li demanem al foc per entrar a l'inipi. El foc conté les pedres incandescents que escalfaran la suana. L'objectiu és purificarnos, treure vells sentiments i records. l'inipi representa la matriu de la mare terra.

AHOOOOO!!!

Deu meu, quina calorrrrr!!!!! us ben aseguro que si no et purifiques allà dins, no et purifiques enlloc. L'angoixa inicial és terrible. Calor claustrofibia, completament a les fosques, i tots apretats, no pots respirar!!!! i despres t'agafes a la terra i aguantes i aguantes, fins adonarte que la terra et protegeix.....despres la gent cantava vells mantras. Dic la gent perque jo amb prou feines respirava. I aquel bonhome no parava de tirar aigua a les pedres per donar més calor... la mare que el va..... al cab d'una estona la sensació era brutal. No t'atrevies ni a pensar, nomes t'agafaves a la terra com podies, i de cop et senties part d'aquella terra.....no hi ha paraules.

També vam fer un regal creatiu a la terra. Va ser una escultura feta amb elements del mateix bosc: pedres, fang, branques, pinyes, rocs, i el que trobessim per allà per tal de plasmar la nostra petita obra d'art a la terra. L'últim dia cadascú explicava el que significava la seva escultura. N'hi havia realment de precioses, i totes elles amb significats espirituals molt profunds. La meva ja la veieu. No està malament per ser la primera vegada, oi? La veritat es que va ser una experiència bonica i divertida, que recomano a tothom. No és tant dificil. Només cal posarsi.

Una altra experiencia que em va al.lucinar va ser la serp de foc. Tots bestits de blanc immacultat (jo amb un llençol embolicat perque com que sempre estic a la lluna no em vaig assabentar que s'havia de portar roba blanca) , doncs ens vam posar tots en cercle, agafats per la cintura, i anavem rodant poc a poc amb la cama dreta per davant i repetint el mantra " CURI, TE CURI" que ves a saber el que vol dir. Aleshores l'Agustin va agafar una ampolla d'alcohol i la va llençar a terra fent una rodona, hi va calar foc i amb l'aire que feiem nosaltres girant el foc s'anava enlairant fent com una serp que realment era impresionant de veure. Ho vam fer vàries vegadas, i que guay.

El xamanisme es un dels camins per arrivar a la conciència divina. Qualsevol camí que agafis l'has de seguir amb el cor. Ha d'estar lliure de pors i ambicions. Un cop has decidit seguir un camí amb el cor no t'has de preocupar. Quan et preocupes t'agafes a qualsevol cosa per desesperació. Un cop que t'aferres, t'agotes o agotes a la persona a qui estas aferrat.

Arriva un moment que et connectes amb l'esperit. Es com estar connectats a una font d'electricitat. Els buits de la bombolla energètica s'omplen. Aquest procès pot durar anys. En moments donats ens pot agafar tristesa, angoixa, por, i zas, desconnectem. L'impacte de la força de la terra és la que més ens ajuda a reconnectar, ja que la velocitat de la energia de la terra disolt tot el que ens rodeja.

L'intent inflexible és una determinació, una fermesa, un propòsit molt ben definit que no pot ser anu.lat per interessos en conflicte. L'intent inflexible és que tinc que arrivar al final, encara que a mig cami et sentis agotat, derrotat despesperat.

Yo quiero

yo puedo

yo merezco

pero no necesito

quiero que me quieran, puedo lograr que me quieran, merezco que me quieran, pero NO necesito que me quieran.

Quina experiencia més preciosa vaig viure. Tot plegat va ser un bàlsam. No vam sortir en quatre dies d'allà....lluny de la civilització, i de l'embrumall d'energies que et rodegen cada dia, allà tot era positiu.

Les roses de Saadi

2007-05-05T18:02:00.000-05:00

Fa uns mesos vaig anar al casament d'una amiga molt estimada. Un dia que prometia ser màgic, ple de música i poesia, i de veure la felicitat de dues persones que s'estimen. En arrivar a la taula, quina sorpresa!!! Cada persona tenia davant del plat un paper enrotllat on hi havia escrita una poesia. Cada persona tenia una poesia diferent!!! Es veia l'emoció de tots els convidats desenrtollant els papers per veure quines paraules havien triat els nuvis especialment per a ells. Durant una estona, es podia contemplar el somriure de cada persona llegint la seva poesia. La magia d'aquell moment era irrepetible. Després les poesies anaven passant per la taula, i tot i que totes eren molt belles, t'adonaves que la que t'havia tocat a tu era la millor, i segur que tothom pensava el mateix, perque aquella poesia havia estat pensada molt especialment per cada persona.

La meva era sens dubte la millor.....per a mi, i la vull compartir, perque no? moments com aquest fa que la vida valgui la pena ser viscuda!!! Que sigueu molt feliços amics meus!!!

Les roses de Saadi

J'ai voulu ce matin te raporter des roses

mais j'en avais tant pris dans mes centures closes

que les noueds trop serrés n'ont pu les contenir.

Les noueds ont éclaté. Les roses envolées.

Dans le vent, à la mer s'en sont allées

Elles ont suivi l'eau pour ne plus revenir.

la vague en a pani rouge et comme enflammé,

ce soir, ma robe encore en est tout enbaurmé

respires-en sur moi l'odorant souvenir.

El somriure d'en Nelson

2007-05-05T04:59:00.000-05:00

Hola a tots.
Què us sembla aquest somriure? Què us inspira?
hi pot haver una expresió més real de bellesa i pau interior? I la seva vida no va ser gens fàcil..... però mireu....no hi ha paraules que puguin definir la grandesa d'aquesta imatge....

En un discurs, aquest gran defensor de la llibertat i la igualtat, va dir una vegada:

Nuestro mayor miedo no es por ser insuficientes.

Nuestro miedo más profundo lo experimentamos cuando somos conscientes de poseer un poder ilimitado en nuestro interior.

Es nuestra luz y no nuestra oscuridad la que nos produce temor.

¿Quién soy para ser bello, capacitado y extraordinario?

Pero yo te pregunto: ¿quien eres tu para no ser asi?

Tú eres un hijo de Dios. Sentirte más pequeño no le proporciona utilidad alguna al mundo.

No es de seres iluminados retraerse y sentirse más pequeños,

con el fin de que otras personas no se sientan inseguras en tu proximidad.

Hemos venido al mundo para exteriorizar la grandeza de Dios que hay en nosotros.

Esta no está presente solo en algunos hombres, sino en todos.

Si irradiamos con luz propia,

de manera inconsciente inducimos a nuestros prójimos a hacer lo mismo.

No ens valdria la pena, després de la lluita que representa la vida, arrivar a expresar un somriure con aquest? un somriure que ho diu tot? Bon cap de setmana, amics!!!!

Benvinguda

2007-05-04T16:46:00.000-05:00

Dono la benvinguada a tots aquells que desitgin visitar aquest, el meu espai. Un lloc on no pretenc que trobeu el que busqueu però si trobeu el que m'agradaria compartir.

Per exemple podriem començar per un petit poema que recitava Zen abans de menjar:

Totes les coses estàn buides

no tenen ni principi ni fi.

No són perfectes ni tampoc del tot imperfectes.

En aquesta doctrina no hi ha ni forma, ni percepció,

ni nom, ni terminis ni reconeixement.

Aqui no hi ha decadència ni mort.

No existeixen les quatre nobles veritats,

no hi ha patiment, no hi ha origen d'aquest patiment,

no es coneix el fi d'aquest patiement.

No hi ha un coneixement del Nirvana,

no existeix un cami per arrivar o per no arrivar al nirvana.

Per cert, soc la dama que sospira, encara que no sempre, sovint, però no a tota hora. Potser sospiro sempre cap dins, per que tot el que fagis cap a dins surt despres cap a fora. per això soc la dama que sospira gairebé a tota hora. En el fons, que és sospirar? Una respiració més profunda? o potser algo més profund que una respiració més profunda del normal? Què comporta sospirar? Respirar a la vida cap a dins, amb tot el que comporta.....

A, una altra observació. tots els meus comentaris es publicaran a l'hora del Perú, un país que em fa sospirar.......